L’any 1998

L’estiu de 1998 me’n vaig anar a Alemanya per a estudiar. La meva idea era estudiar dos anys més per perfeccionar l’alemany i després tornar a Catalunya per treballar com a professora d’alemany. En aquella època no podia preveure que aquests dos anys es convertirien l’any 2015 en deu anys d’autònoma, i ara en vint anys amb una fantàstica família amb dos fills.

Carrera professional

Paral-lelament a la meva vida privada, també es va anar desenvolupant la meva carrera professionat, que s’ha donat pràcticament en la seva totalitat a Alemanya. Només vaig cotitzar un any a la Seguretat Social espanyola, abans d’anar-me’n a Alemanya. Primer van ser cinc anys a Dresde, Saxonia, on vaig treballar sobre tot com a professora de castellà en escoles de formació professional i per a adults, i després a Múnic (a partir de 2003), on m’he convertit en el que sóc avui en dia professionalment: traductora, autora, correctora de textos i professora, tot i que avui faig menys classes que abans. Entre altres, des de fa cinc anys tinc un curs de català al Institut für romanische Philologie de la universitat pública LMU München.

 

 

 

 

 

 

 

 

Com m’he adaptat a la cultura alemanya?

Tants anys a Alemanya no passen en va, i per això m’he adaptat en moltes coses que no són normals al meu país d’origen. Hi ha moles coses que m’agraden molt i que ja les faig amb tota naturalitat:

• Les sabates. Aquí, quan algú arriba a casa d’un altre, es treu les sabates a fora. També es fa a les escoles. Els meus fills tenen dos parells d’espardenyes a l’escola: un parell per a les hores de classe i un altre per al menjador, on passen la segona part de la seva jornada escolar, per dinar i fer els deures.
• La jornada. Aquí el dia comença molt aviat, i tot està organitzat sense fer pauses llargues. Això vol dir que es treballa fins a les cinc o les sis de la tarda, i així tothom té més temps per fer altres coses fins al final del dia.
• La “Schultüte”: És aquest conus que es veu a la imatge de l’aquesta entrada. El porten els nens, plens de realgs, el primer dia del primer curs de primària, i marca l’inici de la seva “carrera” com a escolars. Com que tenim dos fills, ja he pogut viure aquest fantàstic costum dos cops.
• El temps de descans després de les 20:00 h. Els reglaments dels blocs de pisos bé valen una entrada a part. El que vull ressaltar aquí és el valor que es dóna al descans dels veïns.
• Brindar. Al brindis alemany, és obligatori mirar-se als ulls cada cop que brindes amb algú de la taula. Al principi era una cosa ben estranya per a mi, però trobo que la idea és molt bonica: tots han de tenir en compte els altres comensals, ningú es queda sense el seu brindis.
• L’estimat semàfor vermell, i els cartells al carrer on s’anuncia que hi pot haver nens al carrer (això té a veure amb el fet que aquí els nens comencen anar sols pel carrer quan són a l’escola). I també les multes. Sí, fa molts, molts anys, vaig haver de pagar cinc euros per haver passat un semàfor en vermell. Tot i que no hi havia gairebé trànsit perquè era de nit, la policia em va enxampar. No oblidaré mai aquell moment :-)
• La separació de residus. Una cosa que fem a casa, evidentment, amb les corresponents galledes. Amb els anys he anat observant com els meus pares ho anaven adoptant també, i com es transformàven les ciutats amb els diferents contenidors de colors. Com aquí.
• La puntualitat, també per a trobades privades, i per suposat, als transports públics. Jo ja era puntual quan era adolescent, i havia d’esperar molt sovint les meves amigues. La puntualitat que es practica aquí amb normalitat casa més amb el meu caràcter, sincerament.
• El pampallugueig dels ulls quan es diu “hola” o saludes algú. Em sembla fabulós com els alemanys sempre pampallugueixen els ulls per dir-te hola. Jo encara no ho sé fer i crec que no ho aprendré mai, però agraeixo molt que m’ho facin :-)
• Els aniversaris aquí mai es feliciten abans de la data. Diuen que porta mala sort. És una superstució curiosa, però és així.
• El pa. El pa alemany. No podria viure sense ell.
• Com que sóc mare, el meu marit i jo hem gaudit dels aventatges de la política familiar dels governs alemanys, sobre tot després de les reformes de Ursula von der Leyen com a ministra per a la familia, actualment ministra de defensa.
  Però tot i que m’he integrat bastant bé a la societat alemanya i que m’hi trobo molt bé, hi ha algunes coses que no he canviat. Per sort, la següent llista és més curta que la primera:

• Els meus cognoms, que he mantingut. Segueixo sense entendre perquè les dones alemanyes renuncien al seu cognom quan es casen. Les dones no som criatures. Si els homes ho fessin den la mateixa mesura com ho fan les dones, d’acord, però la raó objetiva és que la gent aquí només té un cognom i no dos, i en cas de tenir fills, aquests reben el cognom comú. Però encara que la llei permet als dos cònjugues canviar el seu cognom pel de l’altre, la realitat és que aquest canvi el segueixen fent en un 90% les dones.
• L’aigua amb gas. No m’agrada, i això que és la majoritària aquí. I ho trobo bastant contradictori: Alemanya té una de les millors xarxes d’aigua d’aixeta del món, i tanmateix aquest tipus d’aigua aquí es detesta.
• Cafè de filtre amb nata. No, sisplau… A mi que em donin un bon cappuccino o un cafè amb llet. Quan vaig viure a Dresde, ara fa uns vint anys, només hi havia cafè de filtre amb nata. Però des de llavors el panorama de cafès a Alemanya ha canviat i a millor.
• Menjars dolços. El meu contacte amb Alemanya va ser amb 17 anys en unes vacances per a adolescents a Bremen. No oblidaré mai quan un dia d’aquelles dues setmanes, i a més a les 13:00 h (tan aviat!) ens van donar una sopa de color vermell per a dinar. Després vaig assabentar-me que es tractava del plat “rote “Grütze”, que es fa a base de fruites vermelles com els gerds.
• El tracte de vostè. Els primers anys de viure aquí tractave de vostè a tothom, perquè em va costar molts anys entendre quan es pot oferir el tracte mutu de tu. Per sort, el tracte de vostè està canviant bastant i no és tan rígid com quan vaig arribar. I a més, ara tinc vint anys més i sóc una senyora respectable :-)